Nike va recórrer en la seva campanya a un dels referents clàssics del seu cinema i de la seva literatura, la gran travessia pels Estats Units d’Amèrica, d’est a oest o de nord a sud. En aquest cas, de la mà del gran ídol esportiu del moment, Lance Armstrong, que en el moment de rodar l’anunci ja acumulava set Tours i es convertia en un d’aquells nord-americans que practiquen un esport sense tradició al seu país i se’n converteixen en els amos del món.

Armstrong apareix realitzant un dels seus entrenaments diaris, possiblement per Texas, la seva terra natal, mentre es va trobant tota mena d’observadors i d’acompanyants que li amenitzen el camí. Ell no s’atura, pedala per tot el país, de dia i de nit, a vegades sol i a vegades acompanyat: per una banda de moters, per una manada de bisonts, per una multitud de ciclistes o per un nen que intenta seguir la roda del seu heroi. El referent cultural és evident, als Estats Units l’han emprat multitud de creadors: la mítica Ruta 66, el llarg viatge de Kerouac de costa a costa, l’inacabable cursa de Forrest Gump per tot el país, o fins i tot, un dels darrers videoclips de Bob Sinclar. L’èpica nord-americana dels llargs viatges, ja iniciada amb la conquesta de l’oest, als pedals de Lance Armstrong i al servei del màrqueting de Nike.

Marc Duran Riera

En una platja, un nen construeix amb el seu pare una enorme Sagrada Família de sorra. Mentrestant, passen per la riba un parell d’homes d’un semblant ben peculiar, la barba d’un, la panxa de l’altre, l’ombrel·la en posició de llança: són, sense dubte, Don Quixot i Sanxo Pança. El nen s’acosta a sa mare i la mira a través d’un got, visió que es transforma, per uns moments, en un retrat cubista. La realitat vista a través dels ulls d’un nen, i vista també a través del llegat de Gaudí, Cervantes i Picasso.

Per si no fos prou, l’escena es mou al ritme d’una cançó inèdita, Nana de Sevilla, que va composar el poeta Lorca i que interpreta ell mateix tocant el piano, amb la veu de La Argentinita. L’arquitectura, la literatura, la pintura i la música; 1882, 1605, 1907 i 1931. Quatre arts per quatre èpoques, i sense dubte, quatre genis.

Marc Duran Riera

La campanya en qüestió situava l’acció en un front de la Guerra Civil, probablement la serra madrilenya, l’any 1937. Un milicià anarquista condueix un presoner franquista a punta de fusell pel mig del bosc. En una paradeta a mig camí, el milicià afirma que allò que més troba a faltar en aquesta guerra és el futbol, quan de sobte, ambdós descobreixen que són seguidors de l’Atlètic de Madrid. L’excitació els envaeix i comencen a recordar èpiques jugades del seu equip estimat, oblidant per uns moments els motius polítics que els enfronten. L’acció culmina amb el milicià alliberant el seu presoner i amb un crit unànim d’Aupa Atleti!. Un simpàtic detall és que el milicià s’exclama amb el puny alçat i el presoner ho fa amb la salutació romana.

Sens dubte, la gran idea dels creatius, i malgrat l’interès corporatiu de captar nous socis i aficionats, fa una gran aportació als valors de l’esportivitat i la conciliació enmig d’un conflicte. A banda, rellegeix una faceta de la Guerra Civil, segons la qual l’enfrontament ideològic esdevingué un enfrontament fraticida, pels llaços familiars, amistosos o de classe que unien als combatents de base, lluny de les directrius i els objectius dels líders de la guerra.

Marc Duran Riera

A molts dels seus admiradors els va molestar que se l’utilitzés per vendre cotxes. Per si algú no se n’ha adonat encara, el locutor d’aquest anunci de Seat és Julio Cortázar, llegint el seu propi relat Preámbulo a las instrucciones para dar cuerda al reloj, extret del llibre Historias de cronopios y de famas. De totes maneres, suposo que va ser la família del difunt narrador qui va autoritzar l’ús dels seus textos i de la seva veu.

Els creatius encarregats de la campanya es van enfrontar, de ben segur, amb la síntesi més profunda de la més alta literatura contemporània i el màrqueting en el sector de l’automòbil. El simbolisme d’emprar justament aquest text de Cortázar és evident, però sembla contradictori: l’esclavatge de rebre un rellotge com a regal és exactament el mateix que el de posseïr un Seat León. No en va coincideixen les imatges del jove propietari netejant el cotxe mentre Cortázar afirma: “Et regalen la necessitat de donar-li corda cada dia”. O les del jove vigilant el cotxe des de casa o realitzant un avançament perillós, mentre el narrador diu: “Et regalen la por de perdre’l, de què te’l robin, de què et caigui a terra i es trenqui”. Tot plegat, sembla contradictori però no ho és. Els publicistes de Seat saben de sobra que el futur propietari d’un León es deleix per viure encadenat al seu cotxe, per vigilar-lo a cada moment, per ensenyar-lo a les amistats però advertir-les de què no taquin la tapisseria o no ratllin la xapa. Saben de sobra que vendre un León a un client és en realitat tot el contrari. “Tu ets el regalat”, com diu sabiament Cortázar amb la seva peculiar dificultat per pronunciar la doble r.

Marc Duran Riera

El Sol, el Festival Iberoamericano de Comunicación Publicitaria, afincat a San Sebastián, porta des de l’any 1986 premiant el millors treballs publicitaris en tots els àmbits i mitjans on es desenvolupa. Un festival que té el gran objectiu de posicionar-se com el festival de referència internacional dins el món publicitari llatí. 

El següent vídeo mostra un recull de 100 spots mostrats en diferents edicions de El Sol:

El següent vídeo és la gala de l’última edició del festival, al maig del 2008:

Margalida Amengual Garí

La novetat d’enguany ha estat un canvi del seu eslogan “Una nació, una selecció”, per un peculiar “Volem patir”, reclamant que els aficionats puguin gaudir i patir amb la seva selecció en competicions internacionals com ho fan la resta de seleccions nacionals. La tria, segons he pogut sentir en ambients propers a la causa, no ha estat gaire ben rebuda. No resulta gaire atractiu pel català del carrer una crida al patiment, com si d’una guerra es tractés. A més, per molts, exclamar un “Volem patir” enmig d’un partit de futbol representa gairebé un acte de masoquisme, accentuant aquesta faceta de mesells que tenim els catalans quan ens topem de morros amb les institucions espanyoles, en aquest cas les federacions esportives.

L’anterior lema resultava molt més atractiu pels aficionats a la selecció catalana, molt més combatiu i més bonic de sentir en un partit qualsevol. El lema que utilitza la selecció basca en els seus encontres és exactament igual: “Nazio bat, selekzio bat”. Però sembla que el nostre, el de la selecció catalana, ha estat prohibit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, arran de sengles demandes presentades pel Partit Popular i Ciutadans, al·legant que es tracta d’un lema polític inserit en un missatge que hauria de ser esportiu.

L’anunci realitzat per l’ocasió encaixa perfectament amb el simbolisme de l’eslogan, i amb la sensació de desencís que ha envaït la Plataforma ProSeleccions després del revés de la justícia espanyola. Imatges fosques, música trista, sensació de fracàs i un Ivan Tibau, capità de la selecció d’hoquei patins, llançant amb fúria uns fulls de diari.

Marc Duran Riera

A part de les imatges recurrents en aquest cas -dos joves a punt de fer l’amor, la noia s’aixeca i li etziba al noi que sense preservatiu ella no continua, i el noi demostra que ja venia previngut de casa-, en aquesta ocasió s’ha optat per reproduir tota l’escena a ritme de rap. La curiositat és que tot allò que rimen ho fan amb la lletra O, la mateixa que presideix l’eslogan de la campanya Yopongocondon.com.

No sé quina efectivitat pot haver tingut aquest anunci entre el jovent de l’Estat espanyol, però qui segur que ha aprofitat per treure’n bona pessigada és el raper alacantí Nach. La SGAE, en nom del músic valencià, va enviar una nota d’avís al Ministeri de Sanitat alertant que la cançó de l’esmentat anunci estava incorrent en un delicte de plagi que afectava un del seus membres. En concret, Nach assegura que els creatius de Bap Conde, empresea encarregada de la campanya, van realitzar una “versió no autoritzada” de la cançó Efectos vocales, del darrer treball del raper alacantí.

Alguns versos d’exemple són: “propongo condón como modo”, que per Nach és un plagi de “propongo colocón como colofón”; o “yo no corono rollos con bombo”, que a les lletres de Nach seria “yo no corono robots con flow monótono”. Ara el tema està en mans de musicòlegs especialistes que analitzaran si una lleu semblança pot ser considerada un plagi, però mentrestant segur que Nach ha aconseguit una bona campanya de màrqueting gratuïta.

Marc Duran Riera

Una de las vías a través de las cuales la ALA busca dar a conocer su labor y, de paso, conseguir algún que otro ingreso, es a través de campañas de fomento de la lectura protagonizadas por destacadas figuras del mundo de la música, el cine, el deporte e incluso del tebeo, que prestan su imagen para una serie de carteles que, posteriormente, son enviados a las bibliotecas de manera gratuita y puestos a la venta para el público en general y librerías, que normalmente los emplean como material decorativo para sus locales.

Entre los famosos que han prestado su imagen para estas campañas se encuentran figuras como Orlando Bloom, Anthony Hopkins, Bill Gates, Colin Farrell, Denzel Washington, Tony Hawk, Serena Williams, Shaquille O’Neal, Batman y, sabedores de que la población norteamericana cada vez tiene más miembros hispanoparlantes, los responsables de ALA también han invitado a Antonio Banderas (que lee El Quijote de Cervantes), a Salma Hayek (que aprovechando su papel como Frida Kahlo lee un libro sobre la pintora) y, aunque a nosotros nos pueda parecer chocante, a Enrique Iglesias que lee El Viejo y el mar de Hemingway.

Sheila Juan

No obstant, després de l’eufòria que es desferma en caure la Grossa de Nadal, són nombrosos els addictes a la loteria que es llancen de cap a l’administració en busca d’un dècim que els porti sort, a vegades, comprant el mateix número de la Grossa i tot.

Enguany, Loterías y Apuestas del Estado ha optat per un format ben original d’anunci. Es proposa una ensarronada a l’espectador, que finalitza amb una sorpresa. Una familia agafa un tren a l’estació, quan de sobte, s’adonen que s’han deixat el “niño”. Fan aturar el tren i surten escopetejats en busca d’aquest “niño”, fins que es descobreix que el que realment cercaven era una administració de Loteria per comprar un dècim de El Niño.

Marc Duran Riera

Pero el comercio quiere hacer oídos sordos a este hecho y las campañas de publicidad que se hacen para incentivar a comprar no hacen pensar, en absoluto, en la problemática económica.

A continuación vemos como en el anuncio de El Corte Inglés, una de las empresas que encabezan las rebajas, explica la facilidad con la que se pueden comprar sus productos. En este spot televisivo se hace referencia a la actual situación económica de la sociedad española. Patricia Conde, la protagonista del anuncio, quiere enviar un aviso a todos los expertos del análisis de la crisis económica. ¿El resultado? Aquí lo tenéis.

Antoni Belchi.