De la tira llarga d’anuncis, més o menys encertats, que va llançar Mastercard dins la campanya ‘No té preu’ (o Priceless als EUA), el que va marcar un punt àlgid, pels referents culturals que aportava i per l’aura màgica que l’envoltava, va ser el que es va emetre a l’Estat espanyol sota el títol ‘Genis’.
En una platja, un nen construeix amb el seu pare una enorme Sagrada Família de sorra. Mentrestant, passen per la riba un parell d’homes d’un semblant ben peculiar, la barba d’un, la panxa de l’altre, l’ombrel·la en posició de llança: són, sense dubte, Don Quixot i Sanxo Pança. El nen s’acosta a sa mare i la mira a través d’un got, visió que es transforma, per uns moments, en un retrat cubista. La realitat vista a través dels ulls d’un nen, i vista també a través del llegat de Gaudí, Cervantes i Picasso.
Per si no fos prou, l’escena es mou al ritme d’una cançó inèdita, Nana de Sevilla, que va composar el poeta Lorca i que interpreta ell mateix tocant el piano, amb la veu de La Argentinita. L’arquitectura, la literatura, la pintura i la música; 1882, 1605, 1907 i 1931. Quatre arts per quatre èpoques, i sense dubte, quatre genis.
Marc Duran Riera
