Com cada any, la Plataforma ProSeleccions, l’entitat que reivindica l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, va llançar a finals de desembre la seva campanya promocional per atraure nous socis i col·laboradors, i encarada a fer-se sentir abans del tradicional partit de la selecció catalana, enguany disputat contra la selecció colombiana.
La novetat d’enguany ha estat un canvi del seu eslogan “Una nació, una selecció”, per un peculiar “Volem patir”, reclamant que els aficionats puguin gaudir i patir amb la seva selecció en competicions internacionals com ho fan la resta de seleccions nacionals. La tria, segons he pogut sentir en ambients propers a la causa, no ha estat gaire ben rebuda. No resulta gaire atractiu pel català del carrer una crida al patiment, com si d’una guerra es tractés. A més, per molts, exclamar un “Volem patir” enmig d’un partit de futbol representa gairebé un acte de masoquisme, accentuant aquesta faceta de mesells que tenim els catalans quan ens topem de morros amb les institucions espanyoles, en aquest cas les federacions esportives.
L’anterior lema resultava molt més atractiu pels aficionats a la selecció catalana, molt més combatiu i més bonic de sentir en un partit qualsevol. El lema que utilitza la selecció basca en els seus encontres és exactament igual: “Nazio bat, selekzio bat”. Però sembla que el nostre, el de la selecció catalana, ha estat prohibit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, arran de sengles demandes presentades pel Partit Popular i Ciutadans, al·legant que es tracta d’un lema polític inserit en un missatge que hauria de ser esportiu.
L’anunci realitzat per l’ocasió encaixa perfectament amb el simbolisme de l’eslogan, i amb la sensació de desencís que ha envaït la Plataforma ProSeleccions després del revés de la justícia espanyola. Imatges fosques, música trista, sensació de fracàs i un Ivan Tibau, capità de la selecció d’hoquei patins, llançant amb fúria uns fulls de diari.
Marc Duran Riera
